Són les 7:00 del matí, un altra dia sense ganes de llevar-te... I quan en tens de ganes?
El primer pensament que et revé és el de sempre: ell. Començes a entristir-te de nou, amb menys ganes de llevar-te cada segon que passa; prest farà un any que estàs així, i ja no saps d'ont treure forçes ni com tirar endavant, per molt que vulguis, ara més que mai saps bé que no podràs oblidar-lo, ni a ell ni als moments tan dolços que has passat al seu costat. Quan t'atures a pensar i examines la frase "prest farà un any" et dones compte de que és el primer dia d'estiu i que si no t'afanyes perdràs el bus cap a Sant Pol, el petit poblet de la costa mediterrània on has alquilat l'apartament. Volies anar-te'n a passar un estiu a fora, diferent de tots els altres, sense conèixer a ningú i amb independència, i començes bé: recordant, que és tot el contrari del que volies aconseguir.
Independentment de tot això et lleves i vas a esmorzar, no vols arribar tard i saps que t'aclareixes molt lentament. A les 8:00 ja ets a la parada de bus, no coneixes a ningú i en part te n'alegres ja que no vols veure a ningú ara mateix, simplement vols oblidar-te de tot durant tot l'estiu.
En haver arribat allà et dirigeixes cap a l'apartament, aquest és una petita casa per estiuejar amb jardí i ben davant el mar. Sabies que l'hauries de compartir amb algú, ja que sinó seria molt car, però mentre fos una persona normal, no com els imbècils dels teus "amics" del poble, et conformaves. A l'entrar notes que ja hi ha algú a dins, és la teva companya, que ha arribat una mica abans que tu. S'anomena Leire i és molt bonica, té l'aspecte d'una noia madura dins el cos d'una adolescent, talvegada és una mica "ètnica", però t'agrada com és en general. Ha estat molt simpàtica amb tu i sembla que els plans que tenies giren de cop, si segueix així la vostra relació passareu tot l'estiu juntes.
Ara ja és tard, concretament les dotze del vespre. La Leire ja dorm, ella ve d'un poble encara més lluny que el teu i està molt cansada. Tu decideixes quedar-te una estona a la fresca.
Al jardí, el vent t'oneja els cabells com solia fer-ho ell, d'una manera molt dolça i delicada, com si el temps es parés per a vosaltres... En aquest moment tansols es para per a tu, però tu encara ets allà, tan feliç i tranquil·la com quan els seus braços enllaçaven la teva figura davall el cirerer de la muntanya. Quan tornes a la realitat no et sents trista, de fet mai t'hi has sentit, només l'anyores d'una manera tan intensa i profunda que no et deixa viure. Estàs estirada a una de les hamaques des d'on es sent la remor del mar, potser és això que t'alleuja el fort i intens dolor... Mires les moltes estrelles que és veuen en aquest poble, però només veus la silueta del seu somriure, és tan trist i tant bonic alhora.
Aquest poble en part et senta bé, no ets la que eres i tansols han passat unes hores. Talvegada és l'entrada de l'estiu, o el canvi de lloc, o la remor del mar, o el vent acariciant la teva pell el que ha provocat un canvi en tu; i no vols que això acabi mai.
